dimarts, 1 de desembre de 2009

¿Derecho Civil o Derecho Romano?

Supongo que todos alguna vez nos hemos preguntado cual es el origen de todo derecho y de donde vienen la normas y el porqué de su puesta en práctica.
Los seres humanos siempre nos hemos regido por ciertas normas de comportamiento que regulan la vida diaria de una comunidad. La mayoría de estas normas son impuestas por la tradición y la costumbre de cada pueblo, que solían ser normas no escritas por lo cual podemos decir que se trata de un tipo de Derecho consuetudinario.
El primer derecho escrito que conocemos en el mundo occidental es el código de Hammurabi , pero sin duda aquel derecho que más a influido en todo el mundo, sin duda es el Derecho Romano , derecho que rigió la vida de los ciudadanos romanos durante más de mil años.
Con la desaparición del Imperio Romano no se produjo la perdida de su derecho, más bien gracias a la recopilación realizada por el emperador Justiniano, del cual surge el código, que lleva su nombre, y dió lugar a la consolidación de este derecho que influyó en diversos tipos de leyes y normas que usamos actualmente en España y en todo el mundo.
Si observamos el Código Civil Español, podemos ver que la similitud con el Derecho Romano es aplastante, especialmente si hacemos hincapié a partir del Libro II título II donde los diversos artículos son en gran parte case copia exacta del Derecho Romano.
Esto nos indica la supervivencia del mundo romano todavía y que las sociedades modernas no han inventado nada nuevo, ya que leyes que usamos ahora ya las usaban los romanos hace más de mil años.
Para acabar, debo decir que comencé estudios de derecho este mismo curso y la verdad que cada día me sorprende las ventajas de esta carrera, y en especial la asignatura de Derecho Romano que entre otras cosas, a parte de demostrar que el mundo latino sigue vivo a,un lo es más la lengua latina ya que la mayoría de las palabras del vocabulario jurídico son en esta lengua.

9 comentaris:

Epaminondas ha dit...

Desde luego, el Derecho es una de las grandes aportaciones de Roma al mundo. Y, como bien dices, al final de tu artículo, el gran número de expresiones latinas del ámbito del derecho es testimonio de ello.
Por citar algunas:

1. absente reo
2. animus iniurandi
3. Caesarem appellasti? Ad Caesarem ibis.
4. Casus belli (bien pronunciado, no como Hugo Chávez)
5. Consuetudo est optima legum interpres.
6. Cui prodest?
7. De facto.
8. De iure.
9. Dura lex, sed lex.
10. Habeas corpus
11. In articulo mortis
12. In dubio pro reo
13. In flagranti delicto
14. Ipso iure
15. Patria potestas
16. Post obitum
17. Sub iudice
18. Suum cuique
19. Testis unus, testis nullus

Y ¿por qué no?
20. Advocatus et non latro? Res miranda populo.

Supongo que, como futuro abogado, fiscal o juez, y estudiante de latín, no tendrás problema en traducirlas.

Ana Rodríguez Pérez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ana Rodríguez Pérez ha dit...

holaaaaa!!
epaminondas gracias por estas
citaciones,,que ahora ya tenemos
deberes para el puente!!jaja
un besoo L

Ana Rodríguez Pérez ha dit...

asi,,mohyy muy buen trabajo
y felicidades por tu cumple! =D

Mohamed Ali ha dit...

Más vale tarde que nunca.

1. absente reo.

Ausencia del demandado.

2. animus iniurandi

Ánimo de injuria, atentado contra el honor de una persona.

3. Caesarem appellasti? Ad Caesarem ibis.

¿Apelaste al Cesar?

4. Casus belli (bien pronunciado, no como Hugo Chávez)

Motivo de Guerra.

5. Consuetudo est optima legum interpres.

La fuerza de la costumbre es de gran valor.

6. Cui prodest?

¿Quién se beneficia?

7. De facto.

De hecho.

8. De iure.

De Derecho.

9. Dura lex, sed lex.

La ley es dura, pero es la ley.

10. Habeas corpus

Tendrás tu cuerpo.



11. In articulo mortis

Antes de morir, representa las voluntades últimas antes de morir.

12. In dubio pro reo

Ante la duda a favor del reo.

13. In flagranti delicto

Detenido en el momento del delito.

14. Ipso iure

Virtud del Derecho.

15. Patria potestas

Patria potestad.

16. Post obitum

Después de la muerte.

17. Sub iudice

Bajo el juez, quiere decir que un caso está pendiente de resolución.

18. Suum cuique

Cada uno lo suyo, además es una famosa frase de Caton.

19. Testis unus, testis nullus

Un testigo solo, testigo nulo.

Y ¿por qué no?

20. Advocatus et non latro? Res miranda populo.

¿Abogado y no ladrón? Cosa digna de admiración.

Esta última es la que más gracia me hizo jajajajajaj.

OLOTRAB ha dit...

Em prenc la llibertat de'aportar alguna informació sobre les expressions llatines que cita Epaminondas i que tradueix Mohamed.

ABSENTE REO
“En absència del reu“. Construcció d’ablatiu absolut formada pels ablatius singulars del participi de present del verb absum (estar absent) i del substantiu reus, rei (reu, acusat). És un terme jurídic que es refereix a que no pot celebrar-se un judici en absència de l’acusat, tret d’algunes excepcions.

ANIMUS INIURANDI
“Intenció d’ofendre“. Iniurandi és el genitiu del gerundi del verb iniuro (injuriar, ofendre). Expressió del llenguatge jurídic, normalment precedida de “sense“ i que vol dir que allò que es diu d’una persona o institució, negatiu o no, es diu sense ànim d’ofendre-la.

CAESAREM APPELLASTI ? AD CAESAREM IBIS
“Al Cèsar has apel•lat? Al Cèsar aniràs“. Appellasti és la segona persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu del verb appello (apel•lar) amb elisió de la característica -vi-. Ibis és la segona del singular del futur imperfet del verb eo (anar). Caesarem, que apareix dues vegades una sense preposició tot fent de complement directe de apellasti i l’altra amb la preposició ad fent funció de complement circunstancial de direcció, és l’acusatiu singular del nom propi Caesar, Caesaris. Resposta del governador Festus a Sant Pau quan els jueus van voler que se’l jutjara en Cesarea. Sant Pau, que era de Tars en la Decàpolis i per tant ciutadà romà, va fer valer els seus drets i va apel•lar al Cèsar per a ser jutjat en Roma. La frase es troba a la Vulgata, Fets dels Apòstols, 25, 12.

CASUS BELLI
Significa “motiu de disputa, guerra o conflicte“. Casus és el nominatiu singular del substantiu casus, casus (caiguda, motiu, mort, destí, etc.) i belli és el genitiu singular del substantiu bellum, belli. S’usa per a denominar un determinat fet que desencadena les hostilitats de caire públic o guerra, o simplement de disputa. També s’usa com a terme internacional per a defendre en determinada qüestió els interessos d’una potència. Tal principi està en contradicció amb la Carta de les Nacions Unides que determina resoldre les diferències entre estats per mitjans pacífics.

CONSUETUDO EST OPTIMA LEGUM INTERPRES
“El costum és el millor intèrpret de la llei“. Consuetudo és el subjecte de l’expressió: es tracta del nominatiu singular del substantiu consuetudo, consuetudinis (costum). El predicat nominal el formen optima interpres, la primera paraula superlatiu de l’adjectiu bonus, -a, -um i la segona un substantiu, units al subjecte per la còpula, el verb est. Legum és el genitiu plural de lex, legis (llei) i fa de complement del nom de interpres. Aquesta expressió que apareix al Digest, 1, 3, 37 vol dir que és tan gran la força dels costums que de vegades s’imposen fins i tot a les lleis o que les lleis s’han de sotmetre als costums. El Digest és una col•lecció de textos escollits de juristes romans reunida per ordre de l’emperador Justinià I (482-565), emperador de Bizanci, i que també es coneix com a Pandectas.

OLOTRAB ha dit...

En aquest segon comentari segueixo amb les expressions jurídiques llatines:

CUI PRODEST ( SCELUS / IS FECIT )
“Ho ha fet aquell a qui beneficia el crim“. Is és el nominatiu singular masculí del pronom anafòric is, ea, id (aquell, aquella); fecit és la tercera persona del singular del pretèrit perfet del verb facere (fer); cui és el datiu singular del pronom relatiu qui, quae, quod i prodest és la tercera persona del singular del verb prodesse (aprofitar, beneficiar). Scelus és el nominatiu singular neutre del substantiu scelus, sceleris (crim, delicte).
Antic axioma del Dret Romà significant que el culpable d’una acció és aquell que ha pogut treure profit del fet delictiu. L’expressió la trobem en la tragèdia Medea de Séneca, versos 500-501. En la investigació d’un delicte es sol formular la pregunta Cui prodest? (A qui aprofita ?).

DE FACTO
Formada per la preposició d’ablatiu de i l’ablatiu de la paraula factum, significa “de fet“ i s’usa en el llenguatge jurídic en oposició a de iure tot diferenciant la situació real de la jurídica. S’usa per a indicar que un estat, govern o fronteres no han estat reconegudes jurídicament, però sí de fet.

DE IURE
És l’expressió que sol oposar-se a de facto. Indica que quelcom està fet en virtut de la llei. Significa “de dret“. En les relacions internacionals s’usa per a indicar que un estat, govern o fronteres han estat reconegudes jurídicament per part d’un altre estat.

DURA LEX, SED LEX
La llei és dura, però és llei. És el lema de la justícia i es pot veure en molts tribunals i llocs de reunió del poder judicial. Apareix en el Digest de Justinià, 40, 9, 12. El Digest és una col•lecció de textos escollits de juristes romans reunida per ordre de l’emperador Justinià I (482-565), emperador de Bizanci, i que també es coneix com a Pandectas. Lex (nominatiu singular de lex, legis) és subjecte en la primera i predicat nominal en la segona de les dues oracions coordinades Dura és predicat nominal; sed és una conjunció adversativa. En el llenguatge jurídic i polític recolza el respecte que es deu a la llei pel fet de ser-ho, encara que siga rigorosa.

HABEAS CORPUS
Abreujament de l’expressió "Habeas corpus [ de Nom ] ad subiiciendum ...“ amb la qual s’inicia la citació de compareixença: “Tingues la personalitat [ de Nom ] per tal de posar a disposició de...“. Habeas és la segona persona del singular del present de subjuntiu del verb habeo (tindre), corpus és l’acusatiu singular de corpus, corporis (cos) i la construcció ad subiiciendum és la preposició d’acusatiu ad més el gerundi en acusatiu del verb subiicio (posar baix, posar a disposició) amb valor final.
Hom diu del dret de tot ciutadà, detingut o pres, a comparèixer immediata i públicament davant d’un jutge o tribunal per tal que, al escoltar-lo resolga si el seu arrest ha estat o no legal i, en conseqüència, ha d’aixecar-se o mantenir-se. És una frase molt utilitzada a Anglaterra i avui admesa comunament al nostre Estat. La llei va ser promulgada l’any 1679 i en resum prohibeix que un ciutadà siga empresonat sense ordre del jutge.

IN ARTICULO MORTIS
“En l’instant de la mort“. S’aplica especialment al matrimoni quan té lloc al estar un dels contraents en perill de mort o molt prop d’ella. Mortis és el genitiu singular del substantiu mors, mortis (mort). Articulus, articuli significa, entre d’altres coses, “instant, moment decisiu”.

OLOTRAB ha dit...

Tanco la meva aportació amb les darreres expressions:

IN FRAGANTI (IN FLAGRANTI - CRIMINE o DELICTO -)
“En flagrant, en clar“. Expressió errònia que, encara que acceptada per la Real Academia de la Lengua Española, ha de corregir-se per in flagranti, ja que fragrare significa “ desprendre perfum suau i deliciós “ mentre que flagrare és “ cremar-se o consumir-se “. L’expressió, pròpia del dret (in flagranti crimine o delicto) significa que alguna cosa s’està fent actualment. Freqüentment s’utilitza en el llenguatge judicial per a denominar l’evidència en la imputació d’una falta perquè el reu ha estat sorprès en el mateix moment de cometre el delicte i sense poder fugir. Per tant el sentit més usual és el de “ en la comissió d’un delicte ”.

IPSO IURE
“Pel propi dret, per ministeri de la llei“. Es diu dels procediments jurídics produïts en virtut de la pròpia norma, sense necessitat de prèvia sol•licitud o intervenció d’una part (Digest, 2, 14, 17 ).

PATRIA POTESTAS
“Pàtria potestat“. És el poder jurídic que tenia el pater de la família romana sobre tots els components d’ella. Avui en dia i en termes jurídics es diu de l’autoritat que tenen els pares sobre els fills no emancipats i que els pot ser retirada per causes com el maltractament o delinqüència.

POST OBITUM
Després de la mort. Post és una preposició d’acusatiu i obitum l’acusatiu singular de obitus, obitus (ocàs, fi, mort). Utilitzada aquesta expressió especialment en el llenguatge jurídic per tal d’indicar que alguna cosa té efecte després de la mort d’una persona, sobretot si es parla de deutes.

SUB IUDICE (LIS EST)
“El plet està pendent del jutge“. Normalment s’usa només sub iudice. Expressió formada per la preposició d’ablatiu sub, l’ablatiu de iudex, iudicis (jutge) i el nominatiu de lis, litis (plet). L’expressió apareix en Horaci (Ars Poetica, 78) i significa que l’assumpte encara està per resoldre o que admet interpretacions diverses. L’empren sobretot els advocats quan no volen fer cap valoració sobre la situació en que es troba una causa que defenen.

SUUM CUIQUE
“A cadascú el que és seu“. Cuique és el datiu singular del pronom quisque, quaeque, quidque (cadascú) i suum l’acusatiu singular neutre del pronom possessiu suus, sua, suum. És un aforisme del dret romà que va passar a ser una de les tres consignes del deure jurídic. Les altres dues són: honeste vivere (viure de forma honesta) i alterum non laedere (no perjudicar a l’altre). Cfr. Ciceró, De legibus, 1, 6, 19 i Tàcit, Annals, IV, 35, 4.

TESTIS UNUS, TESTIS NULLUS
“Testimoni únic, testimoni nul“. Adagi de la jurisprudència per indicar que el testimoni d’una única persona no és prou per establir en justícia la veritat d’un fet. En justícia per a demostrar la veritat d’un fet es necessiten al menys dos testimonis. Són totes les paraules nominatius singulars masculins; del substantiu testis, testis (testimoni); del numeral unus, -a, -um (un) i de l’indefinit nullus, -a, -um (ningú).

ADVOCATUS ET NON LATRO ? RES MIRANDA POPULO
“Advocat i no lladre? Cosa digna d’admiració per al poble“. Advocatus i latro són nominatius singulars, igual que res. Miranda és el nominatiu singular femení de l’adjectiu mirandus, -a, -um i populo és el datiu singular del substantiu populus, populi.
Es tracta d’una expressió referida a la mala fama que tenien els advocats pel que fa a la seua tasca professional, en la qual només els importava cobrar els seus honoraris, que sempre eren molt elevats. A més a més els advocats sempre cobren els seus sous encara que la causa que defenen no la guanyen. Contra els advocats dolents va escriure també Gaspar Melchor de Jovellanos aquest epigrama:
Se quejan mis clientes
de que pierden sus pleitos, pero en vano.
A mí ¿qué se me da, si siempre gano?

Claudia Quintero ha dit...

mohy!!! felicidades por tu cumple y ..lamento que Epaminondas no te deje mucho respiro con tantas preguntas!!!. Ya que me he pasado a leer tu post y tus comentarios no he podido evitar hacerle una atención al enlace que nos ha dejado Epaninondas adjuntado a "Casus belli". En fín por lo leido en dicho enlace solo tengo que decir que ese hombre es quien suspuestamente ha alfabetizado la nación!...VENGA HOMBRE!!!.